“Si ets un militant d’esquerres, és complicat viure a Colòmbia. Si participes dels moviments socials, encara més; i si a més ets professora, i t’organitzes, la situació pot arribar a ser insostenible”. José Gamboa, professor de filosofia a la Universitat d’Umeå, a Suècia, parla d’ell mateix amb aquestes paraules. El seu exili a Europa és un dels motius pels quals està participant al Encuentro Internacional por la Paz en Colombia, que ha tingut lloc a Barcelona aquest cap de setmana. Durant aquestes jornades —organitzades per l’espai que reuneix migrants del país llatinoamericà a Catalunya, Colòmbia en Pau— diverses taules de ponents plantegen la situació actual del procés de pau i com treballar des de fora per a fer-lo avançar donant protagonisme a les persones i col·lectius víctimes i que lluiten per la consolidació dels acords, que han d’ésser peces clau. La veritat com a punt imprescindible per a una pau duradora i amb justícia social és la premissa que més present ha estat en el debat.

L’Encuentro s’inaugurava dijous 26 amb un acte a l’Escola de la Dona de l’espai Francesca Bonnemaison, al barri Gòtic. Diverses organitzacions catalanes que treballen en defensa dels drets humans (Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia), la memòria (Memorial Democràtic) i la cooperació (Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament) van acompanyar la presentació. La música va ser, però, la que va fer que Colòmbia i la pau fossin les protagonistes del cap de setmana que començava. L’encarregada va ser la cantautora guanyadora d’un Grammy Marta Gómez, que ha enllaçat acords i reivindicacions en el projecte “Para la guerra, nada”, col·laborant amb cantants i músics de tota Amèrica Llatina. A la guitarra, César López, l’artista que a partir d’un Kalàixnikov i una guitarra creà l’Escopetarra, instrument ambaixador de l’antimilitarisme en llocs tan dispars com la seu de les Nacions Unides o les mans de Manu Chao. L’emoció i la construcció d’un país es mesclaven a l’auditori.

Divendres i dissabte la trobada ha tingut lloc al recinte de l’Escola Industrial. Els debats del divendres 27 van ser guiats per la veu d’exiliades que han format part de col·lectius afectats, han liderat o lideren organitzacions polítiques, i que són parts implicades i afectades del conflicte, i ara també molt importants per traçar el camí a la reconciliació. Gamboa, explica com, com moltes d’altres colombianes que viuen a Europa, va haver de fugir del seu país perquè suposava un obstacle a l’Estat per continuar mantenint els interessos de la dreta, prolongant el conflicte armat. Les amenaces de mort, i el segrest de la seva filla —que van aconseguir alliberar— foren punts claus de la seva decisió (si se’n pot dir així) de marxar.

Imelda Daza, que també viu i treballa a Suècia, va demanar l’asil polític a aquest país el 1987 després de l’inici del genocidi polític a la Unió Patriòtica, força d’esquerres que a les eleccions d’aquell any va trencar l’status quo, donant la possibilitat que la transformació entrés al Parlament i espantant la dreta instal·lada fins llavors al govern. Daza fou escollida concejal a la seva regió i va rebre una corona de flors que la convidava al seu propi enterrament. Després de provar diferents vies per protegir-se, el destí va ser el país nòrdic, al que després dels anys va aconseguir adaptar-se. “Dels companys amenaçats, uns grup va unir-se a les FARC, com Simón Trinidad —actualment pres als EUA—, altres vam haver d’exiliar-nos. Les que van quedar-se, totes van ser assassinades”.

“La fugida d’un país és la última opció, el recurs que ens queda després d’haver-ho intentat tot”, iniciava Adriana Sossa, que actualment resideix a Noruega. El procés de l’exili va ser exposat des dels relats de l’experiència pròpia, i també des del punt de vista de la reparació, i els processos necessaris per a garantir un retorn digne. La presència de la directora de la Unitat d’Atenció i Reparació Integral a les Víctimes del govern colombià, Paula Gaviria, va ser el focus del debat. “Com el país s’ha pogut perdre persones com Imelda?” es preguntava Gaviria després de sentir com aquesta exigia el reconeixement de les víctimes com a subjecte actiu en el procés, i responia a les crítiques al marc legal actual que va fer Iván Forero, del Movimiento Nacional de Víctimas de Crímenes de Estado (MOVICE), reconeixent que la Ley de Víctimas precisa certes “reformes”.

Les ponents també parlaren d’elements més subjectius, com la sensació d’”abandonar les lluites i la gent propera” per salvar la pròpia vida que mencionava Adriana Sossa, o la dificultat de dialogar amb l’enemic per arribar a un acord. La nostàlgia també estava present a la sala, i va ser alleujada amb un canelazo —beguda calenta feta amb aiguardent, canyella i panela— que posava fi a la jornada.

Teixir una proposta pel procés de pau a l’Havana

L’edifici Vagó, al recinte de l’Escola Industrial de Barcelona, s’omplia de veus colombianes. Veus d’exiliades de tot el país llatinoamericà reemprenien, dissabte 28 de febrer, els debats sobre com preparar Colòmbia per una pau real a l’Encuentro Internacional por la Paz en Colombia: construyendo país más allá de las fronteras que havia començat la tarda divendres. Els diàlegs que tenen lloc a l’Habana entre una de les guerrilles amb més presència, les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) i l’Estat, són la cristalització d’un procés de pau exigit pel poble i tantes vegades intentat o aplaçat. Sembla que aquesta pot ser la definitiva, i per això les presents a aquesta trobada tenen tant a dir-hi.

“La veritat és imprescindible per a reconstruir el passat, interpretar el present i albirar el futur”. Imelda Daza, una de les militants supervivents de la Unió Patriòtica (un moviment polític d’esquerres que ser quasi exterminat quan el 1987 aconseguí trencar amb l’hegemonia al govern, esdevenint una amenaça a l’statu quo) ho té clar quan li preguntes sobre què es necessari per a poder construir aquesta pau duradora. Cal que les víctimes, a més d’una justícia, tinguin la garantia de la “no repetició”, explica, la seguretat de recuperar, no només els béns individuals, sinó els drets col·lectius que els han estat arrabassats sistemàticament. Aquests temes són els que estaven sobre la primera taula de la segona jornada de l’Encuentro: “Veritat, reparació i reconciliació”.

Després d’un dinar en horari colombià forçat -l’àpat tenia lloc a la residència universitària a les 12 del migdia per evitar coincidir amb les estudiants al menjador- es feia un pas endavant per parlar en vistes a un escenari on s’assolís la superació del conflicte armat al debat següent, “Avanços i perspectives”. Diego Gómez, que ha participat des de jove en organitzacions socials que treballaven als barris de Cali, i posteriorment amb comunitats negres de la costa pacífica, és un dels ponents. La seva militància política ha estat sempre entorn sectors de l’esquerra camilista -que beu de les idees del sacerdot catòlic i revolucionari Camilo Torres-. Ara, des de l’exili a Suïssa, explica la necessitat de que no només les FARC, sinó totes les organitzacions que prengueren les armes per a transformar el país, ara formin part del procés per a poder deixar-les sense abandonar la lluita política. Les darreres notícies diuen que això ja s’està gestant. “Ho faran amb un programa propi, però han d’anar de la mà en els diàlegs, fer front comú; els debats de model de país es tindran un cop s’hagi assolit la democràcia, una de veritat”.

Dissabte a la tarda era el moment de la “taula de l’esperança”, tal com Vicenç Fisas, director de l’Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona anomenava al tercer grup d’intervencions: “El poder transformador de la cultura de pau”. Músics, artistes, poetes, i mitjans de comunicació estaven representats. César, que va tocar al concert d’inauguració del dijous 26, parlà de “la missió” de la cultura en el moment actual: des de l’art s’ha combatut la guerra, i ara toca explicar, cantar, què ha passat”. “El que fan elles, les artistes i comunicadores, és segurament més important que la meva feina”, comentava Fisas, expert en resolució de conflictes.

Paral·lelament a l’acte públic de la trobada, s’ha aprofitat per a reunir el Foro Internacional por la Paz, un espai de trobada d’exiliades i migrants que des de l’exterior de Colòmbia. Fins ara les reunions plenàries i de coordinació havien estat a través de vídeotrucades, i per fi han pogut veure’s i fer-ho presencialment. Segons Diego Gómez una de les fites més importants de realitzar aquestes trobades és que s’aconsegueixi unir les forces de les persones migrades i exiliades fora de Colòmbia. “Aquest treball com a esforç col·lectiu no existia, malgrat cadascú ja el fèiem als llocs on vivim”. A més, això els ha permès interlocutar amb governs i organismes del seu país de residència per a que recolzi el procés de pau, és a dir, arribar a la comunitat internacional per a que se solidaritzi, així com incidir a les meses de diàleg a l’Havana i el pressionar el mateix estat colombià. Un dels objectius a curt plaç és la reformulació de Ley de Víctimas, i tot el que envolta la legislació entorn els drets de les persones que han estat afectades pel conflicte, com les reparacions col·lectives, i retorn a Colòmbia digne i amb garanties de no-repetició.

A més del suport de col·lectius catalans i europeus que l’han fet possible, l’Encuentro va rebre la salutació en vídeo de tres dels agents que ara tenen més a dir sobre pau a Colòmbia: d’una banda el comandant de les FARC a la Mesa de Negociació de l’Havana, Ricardo Téllez i un portaveu de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN), guerrilla que està a punt d’incorporar-se al diàleg per un procés de Pau definitiu a Colòmbia. Iván Cepeda, senador pel partit d’esquerres Pol Democràtic Alternatiu, també va enviar el seu suport.

La darrera intervenció ha estat per a la lectura de les conclusions que ha fet Betty Puerto, impulsora de Colòmbia en Pau, integrant del Fòrum, i una de les organitzadores de les sessions a Barcelona. Concisió en els últims instants de l’intens dia de debat. “Veritat”, “memòria viva”, “recuperar la paraula”, “confiança”... Un recull de les paraules que més van sonar i que han de servir com a eixos per a materialitzar programa del post-conflicte, són l’aposta que s’envia des del Foro als diàlegs “oficials”. D’aquest procés, Puerto destacava la proposta de les FARC d’un cessament bilateral del foc -que el govern encara no ha dut a terme-, i la creació d’una subcomissió de gènere que permetrà als feminismes expressar-se, i sobretot donar un paper a les dones com a subjecte polític, que tanta feina han fet en la construcció d’un país en pau. El punt i final, ha arribat amb l’espectacle de salsa caleña (de Cali) del grup Fuego en los pies.