Agencia Prensa Rural
Mapa del lloc Web
Suscríbete a servicioprensarural

Bárbara Pascual: «No crec en allò d’anar allà a fer ‘escoletes’»
El Periódico / dijous 27 d’agost de 2009
 

Aquest és el seu cinquè estiu viatjant, però sembla que no és mai prou per a Bárbara Pascual, una barcelonina de 34 anys que combina la seva feina en una petita empresa com a directora financera amb les seves mil i una tasques de voluntariat. Entre altres, col·labora amb l’Associació Catalana per la Pau i amb l’associació de promoció social Cedre.
Aquest mes d’agost, el seu mes de vacances, és a Moçambic. Ha repartit l’estada en dues parts: els primers 15 dies per donar suport administratiu i formatiu en un orfenat d’uns 200 nens –els seus pares van morir en la guerra o per l’assot de la malària i la sida– i, les dues setmanes següents, per estar amb la Unió Nacional de Camponeses de Moçambic (UNAC) i, entre altres accions, gravar imatges per a un documental sobre sobirania alimentària que difondran a la seva tornada. «No té sentit anar allà, tornar i callar», afirma.

La Bárbara va començar el periple d’estius solidaris a Colòmbia. Hi va conèixer un projecte d’acompanyament a comunitats desplaçades en resistència civil no violenta que la va captivar i va veure «que podia ser útil fent aquesta feina». I se’n va anar, malgrat la delicada situació del país, en ple conflicte armat. «Els meus pares s’ho van agafar molt malament», explica, «però al cap i a la fi, jo només hi vaig anar a portar a la pràctica els valors amb què ells m’havien educat, ajudar qui ho necessiti i aquestes coses», sentencia. ¿No va tenir por? «En aquest punt és important la formació prèvia i tenir clar on et fiques. Em feia respecte, però és que la pobresa no és a Pedralbes», aclareix. Perquè si d’una cosa no se la pot acusar és de no tenir les coses clares. «No crec en això d’anar a un país pobre a construir una escoleta; no crec en aquesta cooperació, perquè només treu feina a la gent d’allà i no soluciona res», afirma.

Després del seu primer estiu com a cooperant, les seves següents destinacions van ser un cop més Colòmbia i després Moçambic. L’any passat es va agafar un agost sabàtic. Però, ¿per què tanta cooperació? «Sempre m’ha agradat viatjar», diu, i «néixer a Barcelona només és una casualitat. Vaig trobar la manera de tornar a la societat el que m’havia donat». ¿El pitjor? La tornada. «Al tornar, els cooperants patim un xoc cultural molt gran, perquè el que crèiem important ja no ho és; allà vius coses tan dures que això et sembla Disneyland, i assumir que aquest és el teu món, i no aquell, és difícil. Et crea una contradicció interna», explica.

Respecte a la falta de solidaritat que afecta avui la societat, la Bárbara creu que «hi ha molta gent que fa coses sense demanar res a canvi. I no se’ls tracta bé. Si les oenagés tenen poca capacitat per donar una estabilitat laboral a la gent que hi treballa, ¿com l’hi poden donar a un voluntari?», es pregunta.

El seu pròxim destí: «L’Índia. Hi vaig estar l’any passat de vacances, i vaig veure que, encara que no se sàpiga gaire, el país té molts problemes de sida», diu. És inesgotable.